La borreliosi canina, o malaltia de Lyme, és produïda per un bacteri que es transmet a través de les paparres del gènere Ixodes. Si és tractada precoçment és fàcil de combatre, però, en cas contrari, es poden presentar complicacions per a la mascota.
Què és la borreliosi canina?
La malaltia va ser descrita per primera vegada el 1976 al poble de Lyme, a l’estat de Connecticut (Estats Units). Posteriorment, el 1985 va ser identificada també als gossos. No seria fins al 1992 quan es va diagnosticar a Espanya per primera vegada.
Distribució mundial
Els diferents gèneres de paparra Ixodes es distribueixen a diverses parts del món. Als Estats Units es presenta a les costes est i oest. També s’observa a les zones temperades d’Àsia i al Japó. A Europa, la paparra transmissora és la Ixodex ricinus.
Com hem vist, aquesta paparra és la responsable de transmetre aquesta zoonosi als animals silvestres, humans i gossos. El reservori natural del bacteri són els rosegadors i els cérvols silvestres.
Com es contagia la borreliosi canina?
El bacteri Borrelia burgdorferi causa aquesta malaltia i pertany al gènere de les espiroquetes. Altres bacteris del mateix gènere són la Borrelia mayonii, la Borrelia garinii i la Borrelia afzelii. El contagi es produeix quan la paparra ha picat a ratolins o cérvols als camps. Quan passa a un gos li transmet el bacteri, cosa que passa especialment en els mesos més càlids.
Si bé la patogènia de la borreliosi canina no està totalment compresa, els signes es deuen a dos factors. Un és la persistència del bacteri a l’organisme del gos. L’altra és que es desencadenen mecanismes que compten amb la mediació del sistema immune. Això succeeix principalment en les formes cròniques.
Has de saber que els gossos presenten serologia positiva per a aquesta malaltia en un alt percentatge. Això demostra que ha estat en contacte amb el bacteri però que no s’han posat malalts. En aquests casos, el sistema immune l’ha pogut eliminar, però altres vegades l’animal s’emmalalteix.
Com afecta el gos?
El bacteri comença a reproduir-se dos dies després de picar la mascota. Es crea una lesió local arrodonida i envermellida amb el centre blanc. Des d’allà, el bacteri es dispersa cap als ganglis regionals i després a la sang. En conseqüència, la borreliosi en gossos evoluciona primer cap a una fase localitzada, després a una fase disseminada primerenca i, finalment, a una disseminada tardana.
Símptomes de la borreliosi canina
Els signes de la malaltia de Lyme es presenten progressivament dies o setmanes després de la picada. En primer lloc, apareixen símptomes generals: febre amb calfreds, inapetència, cansament o manca d’energia i desànim.
Posteriorment apareixen inflamació i deformació de les articulacions. Això pot generar coixesa i una marxa rígida amb el llom arquejat. La coixesa pot presentar-se en una pota i després migrar-ne una altra i ser recurrent. Altres símptomes poden ser dolor al tacte per inflamació muscular generalitzada, dificultat per respirar i ganglis inflamats.
Complicacions
A la fase crònica hi ha lesions a diversos òrgans i sistemes. Per aquest motiu es pot presentar carditis o inflamació del múscul cardíac. Pots percebre aquesta malaltia ja que es presenta amb un ritme cardíac irregular.
També apareixen problemes renals com glomerulonefritis, fet que pot portar a insuficiència renal potencialment mortal. Aquesta es manifesta amb vòmits i diarrea, augment del volum d’orina i set. També pot aparèixer retenció de líquids a les potes i sota la pell. Com veus, la malaltia de Lyme pot ser mortal, sobretot si no es diagnostica a temps.
Tractament de la malaltia de Lyme en gossos
Els professionals veterinaris podran diagnosticar la borreliosi canina fent un examen físic, així com anàlisi de sang i orina. L’ultrasò i la serologia també estan indicats. És important que el propietari de la mascota descrigui prèviament els símptomes que hagi detectat.
El tractament més immediat és l’eliminació de qualsevol paparra adherida a la pell. Per tant, has d’estirar-la amb suavitat i fermesa abans que el bacteri passi als teixits. Per això, és convenient revisar l’animal i retirar-ne les que pugui tenir després de passejar per arbustos i pastures.
És important que la paparra no romangui més d’un dia adherida a la pell. També és possible utilitzar un producte repel·lent per a aquests artròpodes. Pot ser en pols, en pipetes o col·locant-li un collaret.
En cas que la malaltia es diagnostiqui en fases primerenques, el tractament d’elecció és administrar antibiòtics. Els que es fan servir més freqüentment són doxiciclina, amoxicilina o cefalosporines. La durada del tractament és dun mes. De vegades es poden presentar recaigudes que requereixin un segon cicle.
Per a la inflamació i el dolor s’utilitzen antiinflamatoris no esteroïdals com el naproxè. Els esteroides no es recomanen ja que hi ha risc que causin la disseminació del bacteri.
La borreliosi canina és una malaltia potencialment greu que es pot evitar amb mètodes preventius.
