L’etologia és la part de la biologia que estudia els comportaments. Per tant, l’etologia canina, en aquest cas, és la que ens permet comprendre millor els gossos i les conductes. De vegades, l’animal té comportaments que en dificulten la vida diària i la dels propietaris. Comprendre la seva naturalesa i les pautes de comportament és vital.

Moltes vegades els problemes de conducta es relacionen amb l’agressivitat, ansietat, estrès i molts altres comportaments no desitjats. El coneixement etològic ajudarà a comprendre millor la mascota i a facilitar-ne el benestar emocional.

La finalitat és reduir i eliminar problemes de conducta del gos.

Què entenem per etologia canina?

L’etologia canina és la ciència que ens ajuda a comprendre la conducta dels gossos. Aquest saber, que ha estudiat el comportament dels animals en estat salvatge, té per desxifrar la seva manera d’actuar dins un context domèstic.

Ens ajuda a comprendre la conducta dels gossos, la naturalesa i les necessitats. Durant els darrers anys s’ha estudiat l’origen i l’evolució dels gossos, així com la seva relació amb els humans. Els seus orígens es remunten al mesolític.

En entendre les seves conductes naturals obtenim les eines per ajudar-los a desenvolupar-se en un ambient diferent. Afavorir la convivència amb els humans és la meta final.

Si coneixem en profunditat les necessitats del gos, el propietari, assessorat per un educador caní professional, podrà posar límits a conductes no desitjades. I, si cal, ensinistrar-ho perquè desenvolupi certes habilitats.

La importància de l’ensinistrament caní

L’ensinistrament caní és fonamental per aconseguir una convivència excel·lent entre la persona i el gos. Encara que el primer que hem de comprendre és la necessitat de lideratge a la bandada que té el gos.

Quan s’ensenyen ordres o ordres al gos, ho hem de fer seguint exercicis divertits.

Per a un gos, la llar i la família d’éssers humans no són l’equivalent al ramat, sinó els seus companys humans que vol, lluny de rivalitzar pel lideratge. Dins un ramat de gossos sol existir el líder, que és simplement el gos que millor gestiona els recursos. Al contrari del que se sol pensar, aquest no ha de dirigir la resta en tot moment. De fet, diferents estudis estableixen que no hi ha un únic líder al ramat, sinó diversos.

Durant l’ensinistrament, la persona no ha de deixar clar el seu rol de líder davant de la mascota. Lluny d’això, ha de crear una relació amigable, crear una bona estratègia perquè l’animal entengui les ordres o les ordres, i així millorar l’enllaç amb el gos.

etologia canina

Els objectius de l’ensinistrament consisteixen que el gos aprengui habilitats ja sigui per treballar, com a útils a la vida diària. Però l’ensinistrament no ensenyarà a controlar la seva ansietat i agressivitat, això s’aconsegueix mitjançant la modificació de conducta.

En aquest cas, l’educador caní hi té un paper molt important. En ensenyar a ensinistrar una mascota, també ha de fer comprendre a l’amo les necessitats del gos. Per exemple, si no volem que la mascota mossegui les sabatilles, caldrà entendre que lluny de la creença que li fan mal les genives, respon a una manera d’alliberar estrès. I per tant, li haurem de donar una alternativa més correcta per alliberar aquest estrès.

L’objectiu final de l’educació canina és que l’amo d’una mascota la pugui comprendre i no us oblideu de les necessitats bàsiques de l’animal.

Tipus d’ensinistrament

Mitjançant l’ensinistrament, el gos aconsegueix modificar certes conductes. Perquè això passi, es poden dur a terme diferents processos d’aprenentatge caní:

  • Lideratge o gos alfa: es pot considerar un complement en l’ensinistrament del gos. Té com a finalitat establir la jerarquia entre l’animal i l’ésser humà. Es basa en estudis antics de llops en captivitat. Durant 13 anys es van estudiar llops en llibertat i es va canviar el terme “alfa” per “reproductor”, ja que les rajades de llops en llibertat tenen una relació similar a la família: amb dos individus reproductors que cuiden per la seguretat de les seves cries.
  • Ensinistrament negatiu: basat en l’ús del càstig positiu, que no és més que aplicar un estímul aversiu al gos per tal que el gos en disminueixi la conducta. L’ensinistrament negatiu sol donar com a resultat gossos temorosos i augment en els problemes de conducta. Les eines utilitzades solen ser el collaret de penjament, de pinxos, elèctric, etc. Com diem, tendeixen a encaminar la mascota a conductes i trastorns inevitables.
  • Ensinistrament en positiu: consisteix a utilitzar en part el reforç positiu per incrementar i repetir les conductes desitjades. S’elimina tota tendència al càstig, celebrant-se els avenços que aconsegueixi el gos durant el seu aprenentatge. Això permet estrènyer enllaços afectius entre l’amo i la mascota.
  • Tècnica mixta: és la conjunció de les dues anteriors. Es fa servir normalment en gossos de competició, combinant el premi amb el càstig. Aquest tipus de tècniques acostuma a confondre el gos.

Els beneficis en la conducta dels gossos després de ser ensinistrats

En el procés conductual de la mascota, cal haver comprès els seus instints i necessitats per no necessitar aplicar un càstig. En entendre l’etologia canina sabràs determinar el temps que necessita l’animal durant la jornada per córrer, per exemple. Tingueu en compte que l’ensinistrament es realitza en una doble direcció. L’amo ha de conèixer les regles canines i el gos, les humanes.

És un mite que en funció de la raça i la mida, hi hagi gossos que requereixin diverses hores d’exercici, mentre que altres només necessitin vint minuts. Les passejades han de ser adequades al gos però mai forçar-lo a córrer, ja que a més d’estrès pot fer malbé les seves articulacions.

Donat això, no aconseguiries res castigant l’animal. És a dir, les conductes animals no són del tot corregibles, però les podem adaptar, mitjançant l’etologia, a la convivència domèstica.

En resum, aprendre etologia canina implica un bé per a l’animal i per als amos. Comprendre al gos en facilita l’ensinistrament, que s’ha de fer tenint en compte la seva felicitat i la tranquil·litat de la família.