Una electromiografia clínica és una tècnica de diagnòstic que es fa servir per avaluar els músculs i nervis relacionats. L’objectiu amb què es planteja inicialment aquesta prova és detectar possibles anomalies. Entre les més típiques hi ha la disfunció muscular o nerviosa. Això no obstant, també és possible detectar el defecte en l’enviament de senyals entre músculs i nervis.
En resum, es podria dir que és una tècnica mèdica per observar possibles irregularitats en músculs o nervis. També és possible arribar a detectar problemes relacionats amb tots dos alhora. La fi de la prova és arribar a conèixer l’origen del problema si n’hi ha.
Com es fa una electromiografia clínica?
L’electromiografia clínica consisteix en un procediment ràpid i senzill que té una durada aproximada de mitja hora a una hora. Es realitza a la mateixa consulta o laboratori de neurofisiologia, on el pacient acudeix sense preparació prèvia. A diferència d’altres proves, no cal ingerir cap aliment o medicament ni acudir en dejú.
Aquesta prova es fa sobre els músculs que es creu que puguin estar afectats. Per això, en alguns casos convé desvestir-se o no. A més, és freqüent que el pacient es tombi per a l’exploració. Això us permetrà relaxar-vos i evitar el nerviosisme. En tot moment s’aconsella al metge o als auxiliars d’infermeria que intentin mantenir calmat el pacient. Cal evitar que aquest faci moviments bruscs.
L’electromiografia clínica es realitza amb elèctrodes, que contenen una agulla molt fina. Aquesta agulla es punxa a les zones d’estudi per obtenir un resultat fiable. Si bé és cert que són força fines, moltes punxades poden incomodar el pacient. A més, és freqüent que durant l’exploració es moguin els elèctrodes. En aquest cas es recomana relaxar-se i comentar-ho al metge perquè doni un descans.
Els elèctrodes capten la velocitat de propagació de l’estímul nerviós que s’ha llençat a través dels nervis. D’aquesta manera, coneixent la velocitat teòrica es poden observar irregularitats. Aquestes lesions es relacionen directament amb la pèrdua de massa del múscul o l’absència de força. Per això, serveix per detectar problemes en múscul i/o nervis.
Quins tipus d’electromiografia hi ha?
Els diferents tipus de proves depenen fonamentalment de quina sigui la sospita del metge. Així, hi ha algunes variants on també varia la mida de l’agulla de l’anàlisi.
Algunes d’aquestes variants són l’electromiografia de fibra aïllada, encara que també se’n poden fer d’altres relacionades. Entre les més freqüents, hi ha electroneurografia, estudi de la unió neuromuscular o estimulació repetitiva.
En una primera anàlisi, el metge optarà per una o altra. No obstant això, si queden dubtes després dels resultats, se’n podran utilitzar altres addicionalment.
Quins resultats pot donar aquesta tècnica?
En moltes ocasions, es té un símptoma força gandul de la lesió. Però els resultats de l’electromiografia poden determinar amb precisió quina part tenim afectada. Això és decidir si el problema ve d’un múscul, d’un nervi en concret o de tota una arrel nerviosa. De vegades, l’afectació és de diversos elements alhora, cosa que també es pot detectar.
D’altra banda, a través de la detecció de la lesió i de la localització, se’n pot concretar l’origen. És a dir, quina és la causa que ho està originant i sobre la qual cal actuar. Imaginem el cas de la diabetis, una malaltia que amb prou feines dona senyals fins que és massa tard. Localitzant l’origen de l’afectació, es pot aplicar un tractament que freni el desenvolupament de la malaltia. Controlar la malaltia que va provocar inicialment el dany pot resultar de gran ajut.
Precaucions i complicacions relacionades
Aquesta tècnica resulta una mica invasiva, per la qual cosa cal tenir en compte algunes precaucions. Les punxades poden provocar el trencament lleu d’alguns vasos sanguinis. Per això, cal tenir especial cura amb alguns fàrmacs que alteren la coagulació de la sang. Entre ells, en destaquem alguns de tan freqüents com l’àcid acetilsalicílic (conegut popularment com a aspirina). La ingesta d’aquests fàrmacs ha de ser comunicada al metge perquè tingui una precaució especial durant l’exploració, ja que un consum d’anticoagulants farà que les punxades siguin de més risc en perdre’s més sang.
A més, cal que el pacient vagi a la prova d’electromiografia després de dutxar-se i sense haver fet servir cremes o olis corporals.
Pel que fa a les complicacions, ressenyarem que no solen ser molt freqüents. No obstant això, poden tenir lloc com a conseqüència de les punxades. Pel que fa al sagnat exterior, la veritat és que és poc freqüent, llevat que es prengui algun fàrmac en particular. No obstant això, sí que poden aparèixer alguns hematomes interns. D’altra banda, hi ha un risc d’infecció per bacteris que es poden arrossegar des de l’exterior.
En definitiva, una electromiografia clínica és una prova molt recomanable si se sospita alguna alteració. Cal, però, estar segurs abans de realitzar-la, ja que pot resultar incòmoda per al pacient.
