A continuació us oferim una entrevista a Jordi García Calvo, que ens ofereix la seva visió sobre ser tècnic d’emergències sanitàries professional. Jorge treballa com a tècnic d’emergències per a Ambulàncies Condal i és també professor del curs preparatori per a CFGM de Tècnic en Emergències Sanitàries d’Escola d’Oficis Catalunya. Recentment ha estat reconegut pel Servei de Guàrdia Urbana de l’Ajuntament d’Hospitalet de Llobregat pels seus serveis com a professional.
En primer lloc, donar-te l’enhorabona i felicitar-te pel reconeixement que acabes de rebre. Per nosaltres és una il·lusió tenir entre el nostre personal docent, professionals qualificats i de nivell. Imaginem que per a tu personalment ha de ser una motivació extra rebre aquest tipus de premis a la teva tasca professional. No podíem deixar de donar-li el ressò que es mereix a través del nostre bloc corporatiu i canals de comunicació. Imagino seran uns quants els anys que portes pujat a una ambulància dedicat a aquesta professió.
Doncs si no recordo malament crec que és una mica més de 20 anys. Exactament no sabria dir-t’ho amb certesa però més o menys crec que va per aquí.
Què destacaries d’aquesta professió?
Que és una professió molt bonica si realment t’agrada i que la nostra feina no és només un sou, que darrere hi ha molt més, però siguem sincers, també és important portar un sou a casa.
Que cada servei és un món, ja que encara que vagis més de mil vegades a un servei que s’assembli a un altre, mai no és igual.
Les persones que atens, ja sigui a domicili o en via pública poden ser més o menys amables, més o menys simpàtiques, més o menys agraïdes, però el millor de tot és que això és el que menys ens preocupa. Ser tècnic d’emergències sanitàries significa atendre tothom per igual, amb la mateixa energia, professionalitat i motivació que el primer dia que vam pujar a una ambulància.
Què és això que et segueix motivant com gairebé el primer dia?
El que més em motiva és poder continuar ajudant les persones que ens necessiten amb entusiasme, empatia, alegria, humilitat i professionalitat. Els nervis, notar com et puja l’adrenalina per tot el cos des del moment que et passen un servei fins que arribes al lloc de l’incident.
El tracte amb el pacient que estàs atenent, curar-los, intentar que se sentin segurs amb nosaltres, aquesta complicitat que et dona quan estàs amb ells fins que els deixes a l’hospital. És bonic veure com a persones que no coneixes de res li donem la tranquil·litat que necessiten en aquell moment. I que sentin que estan a bones mans, que no els fallem.
El poder veure les cares d’alleujament quan arribes a un accident, d’una persona malalta en un domicili o algun lloc públic… Crec que pensessin “ja és aquí l’ambulància i m’ajudaran”. O si més no és el que he pensat quan he necessitat alguna vegada l’ambulància per a algun familiar meu.
Ser un mateix i no deixar que res et canviï i si canvies que sigui sempre per bé, per poder realitzar la teva feina el més humilment possible. És un repte més en aquesta professió.
Consideres que ésser tècnic d’emergències és una professió vocacional?
Jo crec que sí, o per part meva sí que ho és. Si no ho fos, no crec que hagués aguantat tants anys com porto en aquest sector.
Ser tècnic d’emergències sanitàries és una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció però mai no havia fet el pas. Fins que em vaig treure el títol de socorrisme bàsic l’any 1991 a la Creu Roja de L’Hospitaltet del Llobregat. Va ser la meva amiga, instructora i companya del sector, Nuria Fuster, una de les primeres persones que em va motivar per començar en aquesta feina tan maca i gratificant.
D’altra banda jo crec que sóc afortunat per tenir aquesta feina, i t’explico el perquè:
Afortunat perquè faig i treballo en allò que realment m’agrada i em motiva dia a dia. Ens preparem, tant internament a l’empresa com externament a escoles, instituts i altres associacions per estar a l’última formació. Com és el cas del Tècnic en Transport Sanitari (T.T.S) o la formació per grau mitjà, Tècnic en Emergències Sanitàries (T.E.S).
No tothom pot dir que treballa en allò que li agrada i en allò que realment el motiva, o almenys això crec.
Una altra de les coses per les quals penso que ser tècnic d’emergències és vocacional és perquè, si no fos així, no t’implicaries tant als serveis. No t’abraçaries amb els familiars, amb els pacients. No ploraries amb ells, ni et donarien les gràcies, ni et besarien com ha passat en moltíssimes ocasions, per haver-ne cuidat.
Ara recordo algunes anècdotes que m’han passat a la meva trajectòria professional. Per exemple, haver-nos dit familiars i pacients: “gràcies per cuidar-nos i tractar-nos no només com una persona malalta sinó per tractar-nos com si fóssim un familiar teu”. La veritat que això motiva per seguir endavant cada dia i poder fer millor la teva feina.
Psicològicament o físicament, quina faceta és la més dura d’aquesta professió?
Doncs la veritat és que és una feina que desgasta molt tant físicament com psicològicament. Pel tipus de serveis d’emergència, pel tracte amb familiars i pacients, que no sempre és bo, i situacions moltes vegades difícils de comprendre. Però com se sol dir som bons professionals i ens agrada allò que fem.
Quan anem a serveis de menors és complicat mantenir-te impassible. Et marca molt veure’ls quan són crítics. La veritat és que no passa bé.
En les ocasions que acudim a parades cardiorespiratòries i no es remunten, et causa sensació d’impotència. Encara que has de superar-ho per seguir amb la teva feina estant al cent per cent com més aviat millor.
També en donar suport en accidents de trànsit amb morts o persones en estat crític… Has de saber desconnectar i no portar-te els problemes a casa perquè si no acabaríem tots en un psiquiàtric. Moltes vegades és difícil fer-ho per diferents causes però, almenys, ho intentem.
Al llarg de la teva carrera professional, entenc que hauràs estat present, juntament amb altres companys, en situacions d’emergències diferents…. Què és el que passa pel cap quan rebeu un avís?
Doncs realment ens passa de tot, però el que més ens inquieta és pensar que l’avís que ens passa la central de coordinació sigui realment allò que ens trobarem quan arribem al lloc. Per exemple, ens passen una persona inconscient i tu penses que pot ser una aturada cardíaca, una lipotímia, una hipotensió, una persona en estat enòlic, una caiguda, etc… Et passa de tot per la ment. Després quan vam arribar al lloc de l’incident, és quan realment veiem el que passa i si és el que pensàvem o no.
Per sort algunes vegades no és el que ens passa la central i ens trobem amb casos força lleus, encara que també passa el contrari. En definitiva, estem per ajudar on se’ns requereixi sigui quin sigui el servei. Ser tècnic d’emergències suposa estar preparat per a tot.
En el desplaçament a l’ambulància fins al lloc de l’emergència, com se’n prepara un?
Doncs pensant en el que t’he dit anteriorment: l’adrenalina ens puja de gom a gom en el moment que ens pugem a l’ambulància i posem els llums i la sirena. La concentració en la conducció de l’ambulància és fonamental perquè qualsevol fallada pot provocar un accident i fer mal a algú o a nosaltres mateixos. Per aquest motiu, l’ajuda de la meva companya és fonamental durant el trajecte, ja que és ella la que m’avisa a les cruïlles si pel seu costat ve algun vehicle o vianant per permetre que puguem seguir endavant.
Durant el camí a l’ambulància anem comentant allò que ens podem trobar i allò que podrem necessitar. L’objectiu és que quan arribem al lloc de l’incident estiguem tan preparats com sigui possible: “tu agafes la motxilla i el DESA i jo l’oxigen i la cadira”, per exemple.
Et vas mentalitzant pel pitjor i potser quan arribem al lloc de l’incident no és tan greu com al principi semblava.
Entenc que no és habitual rebre aquesta mena de distincions com és el Diploma de reconeixement professional de la Guàrdia Urbana.
La veritat és que no. Però és cert que els darrers anys tenen més en compte el personal sanitari en mencions, diplomes, medalles, cartes d’agraïment, etcètera. En alguns ajuntaments i entitats públiques, com a Protecció Civil, Creu Roja, Guàrdia Urbanes, Policia, etc.
També esmentar que l’any passat Protecció Civil de L’Hospitalet va concedir dos companys meus de la unitat, a títol pòstum, la medalla amb distintiu d’or. Eren companys que a la meva vida laboral em van ajudar molt a polir-me com a professional. En especial, un, ja que va ser un dels meus mestres com a formador. I avui dia, gràcies a ell, segueixo donant formacions perquè altres aconsegueixin ser tècnic d’emergències sanitàries.
Espero que això segueixi i se’ns reconegui de tant en tant la nostra feina. Perquè com se sol dir, un copet a l’esquena ens agrada a tots.
En el teu cas, és la primera vegada que reps una condecoració?
La veritat és que no. A banda de les 5 cartes d’agraïment per part de familiars i entitats en què he col·laborat durant la meva trajectòria professional, l’any 2013 vaig rebre una medalla amb menció de plata per part de Protecció Civil de L’Hospitaltet de Llobregat. Va ser per la meva meritòria trajectòria professional en matèria de protecció civil a la ciutat de L’Hospitalet.
Què va passar el dia 20 de desembre del 2015? Em refereixo al servei d’emergències que, amb el teu company, us va tocar cobrir…
Ens van passar la informació que era una persona que no responia. A la nostra arribada vam veure una senyora amb dificultat respiratòria. Al fill li havien avisat que la mare estava inconscient i que no respirava. Imagina’t la mala estona que va passar el fill fins que va parlar amb nosaltres i va poder veure que sa mare estava conscient dins de l’ambulància.
Quan el familiar va baixar de l’habitacle assistencial, recordo que es va abraçar a nosaltres i ens va donar les gràcies per atendre la seva mare i traslladar-la al centre sanitari de referència al qual pertanyia. Sé que dies més tard va fer un escrit a Guàrdia Urbana per agrair el tracte humà que vam tenir amb ell i la mare. Poc després, la Guàrdia Urbana ens va fer arribar la carta d’agraïment per part de la família i, posteriorment, ens van donar el diploma.
A totes aquelles persones que es preparen ser tècnic d’emergències sanitàries i desenvolupar aquesta professió, que els aconsellis com a docent i professional?
Més que com a professor o professional jo ho diria com a company: no oblideu mai qui sou, d’on veniu i realment per què feu aquesta feina. I sobretot, sigueu humils ja que sempre hi ha coses per aprendre. I el que digui que ja ho sap tot i que no té res a aprendre, val més que ho deixi perquè a partir d’aquell dia no farà la seva feina amb il·lusió i devoció.
